dijous, de juliol 27, 2006

Ecologisme (?) pronuclear



Fa un temps, i encara persisteix, aquesta nova onada pronuclear que s’estén per Europa. Per “salvar-nos” dels efectes devastadors del Canvi Global, diuen, l’única solució és apostar decididament, altre cop, per les centrals nuclears. Al costat del lobby nuclear, temorós de perdre el negoci que durant anys els hem mantingut amb diner públic( una nuclear mai seria viable sense inversió estatal), canten les bondats de l’urani un seguit ”d’ecologistes” que fins al moment s’hi havia mostrat en contra. I tot embolcallat d’un pragmatisme sensat que, com tota sensatesa tan pregonada, només és covardia. La covardia dels que, per una banda, veuen com el negoci els podria fer aigües, i dels altres que, sabent-se ja vells i cansats, abandonen la lluita i volen entrar a les pàgines de la Història com els nous ecologistes moderns, responsables.


Simplifiquen el debat energètic en una malèvola dicotomia: nuclears o combustibles fòssils. Llavors, faran bandera del compliment dels acords de Kyoto, de la desestabilització mundial que suposa el mercat dels combustibles fòssils, i, creient-nos ja anul·lats mentalment, vendran l’energia nuclear com la solució definitiva. I així, perillosament, comencen a fer-se pas a països com Anglaterra que ha aprovat una planificació energètica basada en noves centrals nuclears. Si entrem en el seu joc, no hi ha res a fer.


És per tot això que cal apostar decididament per un altra via, basada en la potenciació decidida de les energies renovables. Ha de ser un procés decidit i progressiu; inicialment substituint l’energia nuclear per centrals tèrmiques de baixa potència apropades als llocs de consum, combinada amb la instal·lació de centres de producció basats en energies renovables. I, el més important, una forta inversió estatal en la investigació de millora del rendiment de l’aprofitament de les energies renovables. Perquè, a la llarga, aquesta inversió sortirà molt més barata que el que suposaria la gestió de nous residus nuclears, i el desmantellament d’aquestes plantes. A més, si inversions colossals com l’experiment nuclear ITER es destinessin a les renovables, les millores en aquest camp serien més que notables. De fet, països com Alemanya ja ho estan fent, i per aquests devots del pragmatisme, res millor que exemples reals per desmuntar el seu model anacrònic.


Als nostres Països la primera onada nuclear ens va agafar de ple( Cofrents, les dos d’Ascó, i les dos de Vandellòs). Ara, seguint la tendència mundial, tornen les veus que reclamen acabar amb la moratòria de construcció de noves centrals nuclears. Caldrà estar amatents i evitar que ens tornin a hipotecar el futur. De moment, avui rebem els fruits de la primera; un magatzem temporal de residus nuclears( desmuntada, en bona part gràcies a les JERC, la candidatura de Vandellòs, ara és a Tivissa i a Mora la Nova on caldrà lluitar per evitar aquest monstre).


Els que militem a les JERC vàrem nàixer mentre Txernòbil encara fumejava, o poc abans d’aquell desastre. Amb la memòria recent ben fresca, cal defensar l’ús de les energies renovables com a únic canvi real. Ara ens toca a nosaltres( tots aquells que apostem per un model energètic diferent del seu) escriure la Història. Els pronuclears ja l’han escrita. Malauradament, pels segles dels segles...


Arnau Sabaté Gil

Secretari de Medi Ambient de les JERC del Camp

dissabte, de juliol 01, 2006

Enveja sana


Ahir vaig arribar de Roma, una ciutat que m’agrada, malgrat que sovint passejant-hi arribis a pensa que estat a Catalunya, per la semblança mediterrània. Però una cosa que tenim que ens diferencia és el fet de ser quelcom en aquest món, m’explico. Dilluns a la tarda, mentre estava a la parada de bus de la Basílica de Sant Giovanni, mirant el caòtic tràfic de la zona, tots els conductors van començar a pitjar els seus clàxons. Una estona abans havia parlat amb un dels policies que vigilava l’entrada de la Basílica, i portava una radio a la mà: com mig país estava escoltant l’Itàlia – Austràlia.


Al moment vaig entendre que el so dels clàxons volien dir que Itàlia s’havia classificat. En pocs minuts van aparèixer molt cotxes i motos amb grans banderes italianes i moltes colles d’amics amb la “tricolore” i cantant ves a saber quins himnes. En aquell moment vaig tenir un gran sentiment d’enveja, de la sana, però enveja malgrat tot. Tota aquella gent podia celebrar la victòria de l’equip que representa la seva nació. La gent que estimem i creiem en la nació catalana tenim prohibit poder emocionar-nos, ja sigui en esdeveniments com un Mundial de futbol o uns Jocs Olímpics. Som molts els que ens agrada l’esport però que quan arriben les grans competicions entre nacions, no podem cridar consignes en favor de la nostra selecció nacional, doncs ens la prohibeixen.


Jo al veure aquella gent, molta de la meva edat, em van venir ganes de comprar una bandera italiana, anar a Piazza Venezia i unir-me a aquella festa que hi havia celebrant la victòria italiana. Volia ser membre d’una nació amb Estat propi, en aquell moment vaig adonar-me de la lacra que representa Espanya per a els Països Catalans, són el tap que evita fer-nos veure al món.


També voldria dir-vos que el propietari de l’apartament que varem llogar quan va preguntar-nos de quin lloc érem, jo vaig dir que de Catalunya “non spagnolo!”... dimecres, per problemes amb la factura varem tornar a parlar amb ell i aquest va trucar als de la agencia. Em va fer gracia el fet de que ell va presentar-nos al de l’agencia com Sono catalani, non spagnolo, che prende l'offesa!” (Són catalans, no espanyols, que s’ofenen!) mentre m’aixecava el dit polze en signe d’aprovació...


Sono catalani, non spagnolo!



Jordi Molinera Poblet, Secretari d'Imatge i Comunicació de les JERC del Camp